“Proesa consemblant es reproduïa al cap de poc a Berga, amb millor èxit encara, i s’hauria repetit a Puigcerdà, de no ser que l’intrèpid Cabrinetty, a qui en Vila del Prat no aconseguí deturar, ens ensopegà amb la feina a mig fer, guanyant-se aquell dia l’estàtua que més tard li aixecà la capital de Cerdanya”.

VAYREDA, Marian. Records de la darrera carlinada. Barcelona: L’Avenç, 2003. p. 28-29

13 de juliol del 2010

El descalabro de Puigcerdá

-->
"El imparcial: diario liberal". Madrid: el imparcial, 16 de abril de 1873, p. 2




 

En Barcelona ha sido expuesta al público...

"La discusión: diario democrático". Madrid: La Discusión, 1 de julio de 1873, p. 2
En Barcelona ha sido expuesta al público una magnífica lapida mortuoria

La defensa de Puigcerdá en los días 10 y 11...

“La discusión: diario democrático". Madrid: La Discusión, 24 de junio de 1873, p. 2-3

La defensa de Puigcerdá en los días 10 y 11 rebatiendo a las salvajes hordas del absolutismo...

La diputación provincial de Gerona ha acordado...

"La discusión: diario democrático". Madrid: La Discusión, 26 de abril de 1873, p. 1-2
-->

 
-->

7 de juliol del 2010

La Cerdanya i les guerres carlistes


Font: Bosom i Isern, Sebastià. La defensa de la Vila de Puigcerdà enfront als atacs carlistes: texts. Puigcerdà: IEC, 1987

Puigcerdà, des de que fou fundada l’any 1177 pel rei Alfons d’Aragó, va esdevenir una plaça forta importantíssima en el Pirineu, com ho havia estat abans, des de la prehistòria, la fortalesa de Llívia.

A la fi del segle següent, des de Puigcerdà i la Cerdanya, els Cadells imposarien el seu nom al bàndol anticlerical que durant cinc segles va mantenir una guerra civil endèmica.

En temps de la Revolució Francesa, els cerdans hagueren d’obrar amb molta cautela perquè els francesos s’hi aferraren bé fins que el general Lacy l’any 1811 ho netejà tot i baixà fins a Merens a l’Arieja.

Durant la primera guerra carlista (1833-1839), coneguda com la guerra dels Set Anys, les guarnicions de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà bastaren per evitar la caiguda d’aquestes dues places, encara que la segona sofrí el primer setge durant onze dies del novembre de 1837.
L’aristocràcia rural de la Cerdanya i de l’Urgellet, però, simpatitzaven i col·laborava clandestinament amb els carlins que dominaven les muntanyes immediates i va col·laborar-hi molt més en els intents posteriors, sobretot, per raó de parentesc i l’estima que tenien els Ponts, propietaris de la Torre de Das, amb els Plandolit, el llinatge més poderós de les Valls d’Andorra, afincats a la Seu d’Urgell.
Els dirigents del carlisme català i el pretendent, per l’experiència d’aquella guerra dels set anys, s’adonaren molt bé que si no es posseïen les places de Puigcerdà i la Seu d’Urgell, era inútil fer-se il·lusió respecte cap victòria important. Ara bé, l’Estat Major governamental, que ja ho sabia perfectament, acabà de refermar-se en la creença i s’assegurà per sempre més de la fidelitat de la guarnició d’una i altra. 

El següent dels atacs  dels carlins a Puigcerdà es va produir durant la Setmana Santa del 1873, en el marc de la segona guerra carlista i quan feia un mes que s’havia proclamat la República. Tot el Dijous i Divendres Sant es batallà aferrissadament i no cessaren els intents d’assalt dels carlins, enfilant-se per les parets de les feixes de sota les muralles i per les poques bretxes que arribaren a obrir-hi. Assoliren ficar-se a més d’un carrer, però no pogueren avançar perquè queien aclivellats per les bales dels defensors que disparaven des de totes les finestres, teulades i espitlleres.  Les dones tiraven aigua bullent pel damunt. Els crits i insults es barrejaven amb els planys dels ferits i moribunds.
A Puigcerdà hi havia una guarnició de 300 a 400 soldats, però voluntaris ho eren quasi tots els homes i joves, que si no tenien arma s’hi feien a cops de roc i a ganivetades. Els carlins que participaven al combat no arribaven a un miler ni de bon tros i els intents els feien per companyies que havien de rellevar-se sovint a causa de les nombroses pèrdues.
Els carlins esperaven reforços que no arribaren a temps i es trobaren que els francesos no els deixaren cloure el setge ni atacar pel cantó de la frontera, que és per on hauria estat més fàcil l’accés a la Vila.
El Divendres Sant un enllaç de Savalls arribà amb la notícia que s’estava acostant per la collada de Toses la columna del General Cabrinetty, molt més poderosa, ben equipada i armada que la tropa de Savalls. Aquest optà per aixecar el setge i replegar-se cap al Lluçanès, on el juliol següent, a la batalla d’Alpens, moriria el general Cabrinetty.
Va deixar-se Puigcerdà per més endavant, mentrestant els nebots del general Tristany assoliren victòries més sonades pel Solsonès i Pla de Bages i ocuparen la Seu d’Urgell l’endemà de la Mare de Déu d’agost.

Des de la Seu, de seguida es disposaren a intentar la captura de la Vila de Puigcerdà; però, es trobaren que aleshores hi havia de Capità General de Catalunya Arsenio Martínez Campos amb un exèrcit deu vegades superior al dels carlins catalans i amb uns recursos que li permetien una política de generositat i suborn en les files enemigues que ja va donar un excel·lent resultat a la Garrotxa, on van desallotjar fàcilment els carlins d’Olot.
Altrament, a Puigcerdà s’havien apedaçat i reforçat les muralles. S’havia dut artilleria i s’hi havia creat una petita columna volant de voluntaris que capitanejava en Joan Puigbó, que era el paisà que més coratjós, hàbil i temerari s’havia mostrat en l’acarnissada lluita de 1873.
El darrer dels atacs a la Vila es va produir el 20 d’agost del 1874 i el setge i les escaramusses van durar fins el 3 de setembre. Tampoc aquesta vegada les forces carlines van entrar a Puigcerdà. La guerra a Catalunya va finalitzar el novembre de l’any següent i el febrer de 1876 el pretendent va sortir d’Espanya.

Les guerres i les victòries aconseguides deixaren Puigcerdà en una situació de reconeixença general per part de tot l’estat i, particularment de Catalunya i Barcelona, tot assolint un estatus important que, acompanyat d’una bella geografia, provocaren que al final de la guerra s’endegués una nova activitat econòmica que, amb els anys hauria de convertir-se en una de les fonts de riquesa més notables, el turisme.

6 de juliol del 2010

Carlisme. Entrada del Diccionari d'Història de Catalunya.

CANAL I MORELL, Jordi. “El carlisme”. Dins: Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992. p. 194-195.

“Carlisme, moviment sòcio-polític de signe antiliberal i antirevolucionari sorgit a Espanya a les darreries de l’antic règim, i que perviu, avui dia, residualment.

Les denominacions carlista o carlí, que aparegueren en els anys de la Dècada Ominosa (1823-1833), feien referència a l’infant Carles Maria Isidre de Borbó –el qui seria el pretendent Carles V dels carlistes-, i designava la forma evolucionada d’un corrent preexistent, el reialisme. La qüestió dinàstica –és a dir, la successió de Ferran VII, que va enfrontar als partidaris de la seva filla Isabel i del seu germà, amb tot el que aquests representaven- no explica per ella mateixa al carlisme, malgrat que esdevingué, sobretot simbòlicament i emblemàtica, un element destacat del moviment, igualment com ho foren tots i cadascun dels pretendents, des de Carles V a Carles VII i de Jaume III a Carles Hug. La causa carlista implicava la lluita contra el liberalisme i tot allò que significava, tant en l’àmbit abstracte com en les aplicacions concretes, i en el manteniment de la tradició. Déu, la pàtria i el rei, amb l’afegitó dels furs a la trilogia, n’eren els punts principals de les proclames. Sobre ells es va alçar la ideologia del carlisme, que experimentà lleugeres variacions segons les circumstàncies i l’evolució de la societat, alhora que contenia graus d’inconcreció que la feien flexible i maleable per part dels grups que s’hi adheriren.

Hi van coexistir, tant si analitzem el carlisme en una etapa concreta com al llarg de la seva història, opcions ideològiques àmplies, segons l’època i el moment, sovint unides davant d’altres opcions, com també sectors socials diferents. La història del carlisme és la d’un moviment elàstic, amalgamat a vegades, i en altres simplement de nucli o marginal. És també la d’un moviment que es caracteritza per l’heterogeneïtat de la seva base social. Pagesos i artesans van ser els dos nuclis principals que conformaven el carlisme, al costat dels quals trobem, bàsicament, clergues, estudiants, botiguers advocats i propietaris, l’element directriu, això no obstant, es nodrí sempre de les persones pertanyents als grups socials benestants. El pas, a les darreries del segle XIX, d’una situació d’alternativa global una de secundària, tot i comportar una considerable pèrdua d’efectius, va mantenir l’anterior composició heterogènia, si bé més decantada que fins aleshores cap als sectors acomodats.

El País Basc i Navarra, Catalunya i el País Valencià foren les zones on el carlisme assolí una major implantació. Les adhesions com també l’ideari, van variar amb el temps. La capacitat de supervivència del carlisme s’ha de pesar en relació amb l’adaptabilitat malgrat que en ocasions mínima, i en la seva base popular, que no posseïen altres moviments europeus semblants o les opcions de dreta a Espanya fins ben entrat el segle XX. Aquesta llarga durada, malgrat els canvis polítics, econòmics i socials, converteix el carlisme en un objecte complex –fins i tot alguns historiadors suggereixen que seria millor parlar de carlismes- que, al costat d’elements de continuïtat en presenta uns altres que constitueixen innovacions o reformulacions, en estreta interdependència amb l’evolució de les altres cultures polítiques i opcions socials. És en el marc de les transformacions que a diferents nivells es produïen a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX on s’ha de situar la resistència i la lluita de reialistes i malcontents i, amb posterioritat, dels carlins.

L’etapa 1833-1876, que inclou les tres guerres carlistes, és la de major incidència i importància del moviment. La Primera Guerra carlina, també anomenada guerra dels Set Anys (1833-1840), com també la Tercera Guerra (1872-1876), tingueren lloc en moments molt crítics –després de la mort de Ferran VII i a l’inici de la regència de Maria Cristina-, la seva vídua, i durant el Sexenni Democràtic, respectivament- i poden ser considerades veritables guerres civils, en especial pel que fa a la meitat nord peninsular. La Segona Guerra carlista o la guerra dels Matiners (1846-1849) només va tenir incidència a Catalunya i, per l’evident diferència respecte als altres dos conflictes del vuit-cents, un bon nombre d’autors no la comptabilitzen i redueixen el nombre de guerres carlistes a dues. Entre aquest moment i els anys setanta es produïren encara alguns intents insurreccionals: el frustrat desembarcament de Sant Carles de la Ràpita (1860) i els alçaments de 1869 i 1870. La fi de la Tercera Guerra carlina fou també la del carlisme bèl•lic, malgrat l’assaig d’alçament de Badalona el 1900 i la Guerra civil de 1936-1939, que alguns carlins afectes al nou règim que en derivà, intentaren de convertir en la seva “quarta guerra”.



Durant la Restauració el carlisme va passar de ser una alternativa social al sistema, en el seu conjunt a haver de competir per tal de fer-se un espai en el seu interior. Aquesta circumstància va comportar tot un seguit de canvis i reformulacions que van afectar més les formes que no pas al fons. En la Segona República va viure una etapa de recuperació er la via de l’amalgama contrarevolucionària, però sense la intensitat del segle anterior. Aquesta etapa acabà conduint-lo a participar en el bàndol insurrecte de la Guerra civil. El 1939 el carlisme es va trobar davant la paradoxa de formar part dels vencedors, però alhora no ser reconegut legalment en el nou règim. Això provocà conflictes i l’aparició de diverses faccions i tendències, cada volta més irreconciliables. No fou fins als anys seixanta que el moviment es tronà a reviscolar, en aquesta ocasió amb el suport d’una nova generació de carlins que desitjaven marcar diferències respecte al franquisme. Progressivament, sota el liderat de Carles Hug de Borbó-Parma, convertiren el partit en socialista, la qual cosa els va enfrontar amb els sectors dretans. L’aventura carleshuguista finí entre els anys 1979 i 1981. De les darreries dels anys 80 ençà, alguns nuclis carlistes, que havien estat fidels als postulats tradicionals, intenten, amb ben poc èxit, de redreçar un partir, que anomenen, de bell nou, Comunió Tradicionalista Carlista.”


5 de juliol del 2010

Josep Cabrinetty i Cladera

(Palma, Mallorca, 1822 – Alpens, Osona, 1873). Militar de l’exèrcit espanyol que destacà especialment en els enfrontaments contra la facció carlina durant les guerres civils del segle XIX.
Inicià la carrera militar abans de complir els catorze anys. Lluità en els darrers combats de la Primera Guerra Carlina, primer al País Basc i després a les preses d’Aliaga (Terol), Morella i Berga. Inicialment estigué a les ordres del general O’Donnell i més tard a les d’Espartero, assolint el grau de sotstinent. Quan Espartero s’exilià l’acompanyà amb dos dels seus germans.
El 1874 retornà de l’exili i reingressà a l’exèrcit amb el grau de tinent. El 1859, ja capità, participà en molts combats a la guerra d’Àfrica, entre ells la batalla de Castillejos.




El general Josep Cabrinetty i Cladera segons una xilografia contemporània.  
Font: Fototeca.cat


A l’inici de la Tercera Guerra Carlina, el 1872, era tinent coronel, però aviat fou ascendit a brigadier, operant inicialment al Penedès, després a les comarques de Girona i finalment ocupà el càrrec de comandant general de la província de Lleida. El 1873 alliberà Puigcerdà del setge dels carlins. Perseguí de manera implacable el cap carlí Francesc Savalls i Massot i el derrotà el 9 de juliol del 1873 a Alpens. Cabrinetty morí d’un tret al clatell quan entrava a cavall a la plaça del poble, la qual cosa portà a creure que potser havia estat assassinat pels seus propis homes. La seva mort donà lloc a manifestacions anticarlines i a favor de la República a Barcelona l’11 de juliol del 1873.
Cabrinetty fou condecorat amb les creus de “San Hermenegildo” i “San Fernando”, el feren fill il·lustre de Palma de Mallorca i se li dedicaren carrers i places a Palma, Sa Pobla, Puigcerdà, Lloret de Mar i Lleida (fins el 1938). Puigcerdà li erigí una estàtua feta per subscripció popular i encarregada a l’artista Rossend Novas que fou inaugurada el 9 de setembre de 1880 i destruïda el 1936 pels anarquistes.

Font: Viquipèdia / Enciclopèdia Catalana

Libro de honor de la heroica é invicta Puigcerdà

Libro de honor de la heroica é invicta Puigcerdà. Puigcerdà: Imprenta y Librería de Juan Diumenge, 1876. 112 p.

El dia 24 de novembre de 1875, i en motiu de l’acabament de la tercera guerra carlina, l’ajuntament de Puigcerdà acorda en sessió plenària l’edició del Libro de Honor de Puigcerdà per tal de recollir els fets esdevinguts durant els seges de 1873 i 1874 així com les felicitacions que la vila rebé en motiu de les defenses. En la primera part d’aquest petit volum hi podeu trobar una memòria detallada dels fets esdevinguts durant la defensa de Puigcerdà als dies 10 i 11 d’abril de 1973 i les felicitacions rebudes per consistoris, autoritats i entitats diverses de tot l’Estat espanyol. En la segona, s’hi publica la crònica del setge i defensa de la vila entre els dies 20 d’agost i 3 de setembre de 1874. També les felicitacions rebudes posteriorment així com la resolució del Consell de Ministres espanyol que atorga a Puigcerdà el títol de “siempre invicta”.
Sebastià Bosom en el seu llibre La defensa de la vila enfront als atacs carlistes (1987) ens diu que tant l’autor de les memòries com de la compaginació del Libro de Honor fou Josep Maria Martí Terrada, farmacèutic i alcalde de la vila.

Presentació sobre els setges de Puigcerdà de 1873 i 1874

Presentació sobre els setges de Puigcerdà de 1873 i 1874 realitzada per Sebastià Bosom, director de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, a l’abril de 2005.



2 de juliol del 2010

Acta del Ple de l'Ajuntament de Puigcerdà de 22 d'abril de 1873

22 d’abril de 1873. Acta núm. 32. On l’Ajuntament mana respondre amb agraïments les cartes de felicitació rebudes i pagar les despeses extraordinàries ocasionades per la defensa de la vila amb càrrec al fons de fortificació i defensa.
Actes del Ple Municipal 1873. Fons Ajuntament de Puigcerdà. (CAT ACCE 1)

Acta del Ple de l'Ajuntament de Puigcerdà de 17 d'abril de 1873

17 d’abril de 1873. Acta núm. 30. Sessió extraordinària en la qual s’encarrega una funció religiosa en acció de gràcies per la victòria sobre els carlins i una altra missa pel record de les ànimes que hi moriren. S’encarrega també la redacció d’una memòria dels detalls de la lluita.
Segueix a la mateixa acta el Parte detallado del ataque y defesa de Puigcerdà el dia y noche del 10 de abril de 1873.
Actes del Ple Municipal 1873. Fons Ajuntament de Puigcerdà. (CAT ACCE 1)

Acta del Ple de l'Ajuntament de Puigcerdà de 12 d'abril de 1873

12 d’abril de 1873. Acta núm. 29. Sessió extraordinària on s’agraeix al coronel Cabrinetty l’auxili prestat el dia anterior.
Actes del Ple Municipal 1873. Fons Ajuntament de Puigcerdà. (CAT ACCE 1)

Acta del Ple de l'Ajuntament de Puigcerdà de 10 d'abril de 1873

10 d’abril de 1873. Acta núm. 28. Diligència del secretari on s’anota la suspensió de la sessió ordinària a causa del terrible atac carlista.
Actes del Ple Municipal 1873. Fons Ajuntament de Puigcerdà. (CAT ACCE 1)

Acta del Ple de l'Ajuntament de Puigcerdà de 31 de març de 1873

31 de març de 1873. Acta núm. 26. Aprovació en sessió extraordinària del projecte redactat per la Comissió Auxiliar d’Armament i Defensa referent a les obres de fortificació de la vila.
Actes del Ple Municipal 1873. Fons Ajuntament de Puigcerdà. (CAT ACCE 1)

Estatua de Josep Cabrinetty

Sig 7. Col·lecció de postals de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya. ACCE.


Estatua de Josep Cabrinetty

Sig 5. Col·lecció de postals de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya. ACCE.


Estatua de Josep Cabrinetty

Sig 3. Col·lecció de postals de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya. ACCE.


Plaça Major, avui Cabrinetty

Sig 2. Col·lecció de postals de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya. ACCE.

Estatua de Josep Cabrinetty

Sig 1. Col·lecció de postals de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya. ACCE.


"El Salvador de Puigcerdá y la Muerte de Cabrinetty. Drama en tres actos y una loa"


Obra de teatre al voltant del setge de Puigcerdà del 10 d’Abril de 1873. La trama de l’obra combina la història èpica de la defensa de la vila, l’alliberament per les tropes del comandant Cabrinetty i el seu assassinat a Alpens amb un drama familiar de dos germans enfortats, l’un liberal i l’altre carlí, i mare i filla desconsolades.
L’obra, que és escrita en llengua castellana i en vers, està estructurada en tres actes, el primer situat a Olot, el segon a Puigcerdà i el tercer a Alpens.

"El Héroe de Puigcerdá"


Novela històrica situada pocs dies abans del setge de Puigcerdà de 1973 quan la població es começa a mobilitzar davant el rumor de l’arribada de les tropes carlines.
La noveleta, escrita a finals de la dècada de 1870, forma part d’una col•lecció de relats de ficció titulada Episodios de la Guerra Civil que retraten amb l’èpica de la tragedia diferents moments de les guerres carlines.
En la introducció general a la col•lecció, l’editor utilitza aquestes paraules “Aun recientes las heridas abiertas en el corazón de la madre patria, desgarrado por sus própios hijos, manando todvía sangre estas heridas, han de ser de interés general los hechos del sangriento drama desarrollado en España durante estos últimos trabajados años. Si el misterio muchas veces, y su delicadeza algunas, no permite al moderno historiador alzar el velo que cubre tantos y tan estraordinarios sucesos, en cambio al novelista, usando de las formas que le presta el arte, de las peripecias que muchas veces le ofrecen estos mismos sucesos y de las galas de la imaginacion, le está permitido sondear estas mismas heridas y desentrañar tales misterios, com la forma deleitosa y ligera de la fábula”.

Efectivament, els episòdis d’aquesta col•lecció són escrits molt poc temps després dels mateixos successos relatats. Només la ficció està llesta per reinterpretar els esdeveniments, encara molt recents, des d’una òptica, en aquest cas, obertament proliberal i anticarlina. El resultat és una ficció absolutament plana de bons i dolents, d’herois valents i nècis miserables.

"Un màrtir de Puigcerdà"

FIUS i PALÀ, Maurici. Un màrtir de Puigcerdà. Drama en 3 actes y en vers. Manresa: Impr. Lo Progrés, 1895. 97 p.
Drama amorós escrit en vers i situat en ple setge de Puigcerdà dels dies 10 i 11 d’abril de 1873. Una família benestant allotja a casa seva un comandant de les tropes liberals instal•lades a Puigcerdà per defensar la vila de l’amenaça carlina. Una trama amorosa es desenrotlla entre la família i el comandant mentres al carrer Puigcerdà es bat contra els carlins. El desenllaç de la trama romàntica corre paralel•la a l’arribada de Cabrinetty i l’alliberament de la vila.

Aquest drama del manresà Maurici Fius i Plà fou estrenat al Teatre-Conservatori de Manresa amb bon acolliment del públic i la crítica el dia 22 d’abril de 1889.

“Cataluña. Columna del ejército en marcha por las cercanías de Manresa”

“Cataluña. Columna del ejército en marcha por las cercanías de Manresa”. La Ilustración Española y Americana. Núm. 37 (Madrid, 8 d’octubre de 1875).
Col•lecció particular MSI.



“El “Puigcerdá” monitor español”

“El “Puigcerdá” monitor español”. La Ilustración Española y Americana. Núm. 14 (Madrid, 15 d’abril de 1875).


Col•lecció particular MSI


“La defensa de Puigcerdá”

“La defensa de Puigcerdá”. La Ilustración Española y Americana. Núm. 36 (Madrid, 30 de setembre de 1874).



Col•lecció particular MSI


“La “siempre invicta” villa de Puigcerdá, sitiada por los carlistas desde el 20 de agosto al 4 del actual”.

“La “siempre invicta” villa de Puigcerdá, sitiada por los carlistas desde el 20 de agosto al 4 del actual”. La Ilustración Española y Americana. Núm. 33 (Madrid, 8 de setembre de 1874).

Col•lecció particular MSI.

“El brigadier D. José Cabrinetty: † el 9 del actual”

“El brigadier D. José Cabrinetty: † el 9 del actual”. La Ilustración Española y Americana. Núm. 28 (Madrid, 24 de juliol de 1873).

Col•lecció particular MSI

“Cataluña. Heroica defensa de Puigcerdá por los vecions de la ciudad”

“Cataluña. Heroica defensa de Puigcerdá por los vecions de la ciudad”. La Ilustración Española y Americana. Núm. 16 (Madrid, 21 d’abril de 1873).

Col•lecció particular MSI.

“Le somaten ou levée en masse, dans la Catalogne, contre les dernières bandes carlistes”

“Le somaten ou levée en masse, dans la Catalogne, contre les dernières bandes carlistes”. Le Monde Illustré. Núm. 975 (Paris, 13 de desembre de 1875) p. 1.

Col•lecció particular MSI.

“Seo de Urgel”

“Seo de Urgel”. The Ilustrated London News. (Londres, 11 de setembre de 1875).

Col•lecció particular MSI.

“Acto de botar al agua el monitor “Puigcerdá” desde el varadero del arsenal, el 18 del corriente”

“Acto de botar al agua el monitor “Puigcerdá” desde el varadero del arsenal, el 18 del corriente”. La Ilustración Española y Americana. (Madrid, data desconeguda).

Col•lecció particular MSI.


“Types Carlistes. Don M. Saballs, commandant général des forces carlistes de la province de Gérone, et son état-major”

“Types Carlistes. Don M. Saballs, commandant général des forces carlistes de la province de Gérone, et son état-major”. Le Monde Illustré. Núm. 832 (Paris, 22 de març de 1873).

Col•lecció particular MSI.


“The war in Spain. Townhall of Puyceda”

“The war in Spain. Townhall of Puyceda”. The Ilustrated London News. Núm. 1831 (Londres, 26 de setembre de 1874).

Col•lecció particular MSI.

“The war in Spain: Convent of St. Domingo, Puycerda”

“The war in Spain: Convent of St. Domingo, Puycerda”. The Ilustrated London News. Núm. 1831 (Londres, 26 de setembre de 1874).

Col•lecció particular MSI.


“Inside the town gate, Puycerda”

“Inside the town gate, Puycerda”. The Ilustrated London News. Núm. 1831 (Londres, 26 de setembre de 1874).

Col•lecció particular MSI.

“The war in Spain. Town of Puycerda, general view. Carlist attak on the Puerta de Francia”

“The war in Spain. Town of Puycerda, general view. Carlist attak on the Puerta de Francia”. The Ilustrated London News. Núm. 1831 (Londres, 26 de setembre de 1874), p.1.

Col•lecció particular MSI.


“Espagne. Siége de Puycerda”

“Espagne. Siége de Puycerda”. Le Monde Illustré. Núm. 910 (Paris, 19 de setembre de 1874), p. 188.

Col•lecció particular MSI.

El carlisme. Per Jesús Millán

Millán, Jesús. “El carlisme”. Dins: Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997. Vol. 6. p. 261-263.

Entre el Trienni Liberal del 1820 al 1823 i la revolta contra la Segona República Espanyola el 1936, es desenvolupà, amb una intensitat oscil•lant, un moviment políticament antiliberal, que unia una retòrica tradicionalista i intransigent amb un grau innegable de mobilització popular. Després del País Basc i Navarra, foren Catalunya i el País Valencià –juntament amb zones del Baix Aragó- els territoris on aquest fenomen tingué més importància.

Aquesta escissió profunda d’unes societats evolucionades des del punt de vista social i econòmic ha marcat la trajectòria del període. En conjuntures repetides, el futur semblava disputar-se entre un liberalisme que sovint abocava a la revolució social i una alternativa autoritària i idealitzadora del passat que, malgrat conservar no pocs trets que podien semblar extemporànis, prou vegades s’oferia com a l’únic remei per a restablir un ordre sempre qüestionat. És temptador atribuir a aquestes posicions un rerefons social basat en un cert dualisme, segons el qual els carlins haurien estat l’expressió d’un món aliè o escassament afectat per una dinàmica capitalista que suposadament haurien rebutjat per complet. Això, però, topa amb el fet de la composició complexa del moviment, que arreplegava el suport de sectors ben polaritzats de la societat i que no es radien al món rural. El suport, parcial però important, que tingué s’ha d’entendre en el context d’aquesta dinàmica global que mantenia i que, fins a cert punt, n’alimentava els reviscolaments periòdics.

És característic del moviment carlí que, d’una banda no es limités a cercles de persió o propaganda, sinó que adoptés una prolongada tradició violenta. D’altra banda, aquesta específica mobilització violenta, a diferència d’altres casos europeus, no fou un episodi definitivament tancat en el primer terç del segle XIX, sinó que aconseguí de prolongar-se a certes zones i continuava sent una força encara significativa en les dècades inicials del segle XX, en què va contribuir a la formació d’una nova dreta a Catalunya (la Lliga) i al País Valencià (Dreta Regional Valenciana).
La llarga inclinació a la violència va caracteritzar el carlisme d’una manera específica dins de l’aspectre de moviments polítics. L’antiliberalisme mostrà la seva capacitat per engegar un moviment armat d’una certa entitat ja des del Trienni Liberal. De tota manera l’adopció de mesures enèrgiques per part del liberalisme més radicalitzat fou prou eficaç, i finalment, l’absolutisme era un perill liquidat quan, el 1823, les tropes franceses dels cent Mil Fills de Sant Lluís envaïren Espanya. No està ben justificat, doncs, exagerar l’abast social del carlisme o suposar que hi havia una indiferència massiva respecte a la sort del sistema liberal: en realitat era l’absolutisme que suscitava una forta mobilització en la seva contra. Aquest estat de coses es va comprovar una i altra vegada. El retorn a l’absolutisme de 1823 no feu més que refermar els ultres en la necessitat d’un antiliberalisme militant, atès que tota transacció es percebia com el preludi inevitable d’una revolució impossible d’aturar. Això convertia aquest tradicionalisme en un oponent decidit de qualsevol política moderada i, alhora, en un projecte extremista disposat a esperar el seu torn per a oferir-se com a recer segur contra la subversió. Aquest plantejament podia oferir avantatges alternatius als seguidors del carlisme: eren capaços d’aprofitar-se de la benevolença de bona part dels liberals moderats i, d’altra banda, la por de la revolució nodria els seus rengles en períodes de radicalisme amenaçant.

Això afavorí una situació sorprenent en la guerra dels Malcontents, el 1827: oligarquies absolutistes arribaren a mobilitzar gairebé 30.000 homes contra el govern del mateix rei absolut Ferran VII. Poc més tard la insatisfacció absolutista trobà suport en la querella successòria, en la mesura que el germà del rei, Carles, cap del bàndol intransigent, es veié privat dels seus drets a la corona, arran dels canvis que afavorien la filla de Ferran VII, la futura Isabel II.

La primera guerra Carlina (1833-1840) fou en realitat la continuació d’agitacions prèvies a la mort de Ferran VII. La iniciaren dirigents llargament compromesos amb l’absolutisme i capaços d’engegar una mobilització allà on tenien influència. Tota una colla de figures més o menys militaritzades, avesades a la guerrilla, constituïen el nervi del moviment carlí, sovint a la recerca d’una promoció que ni la crisi de l’Estat ni l’hegemonia dels reformistes i liberals havien fet possible. Sobre el rerefons d’una notable precarietat de moltes capes baixes del camp i de l’artesanat urbà, el favor mal dissimulat d’eclesiàstics i notables residents a les ciutats fornia els mitjans que posaven en marxa l’aixecament. Amb tot, tant a Catalunya com al País Valencià aquestes elits no disposaven d’una xarxa institucional comparable a la de les diputacions basques. La consolidació de les partides carlines fou difícil, puntejada de nombrosos fracassos i, en tot cas només aconseguí després de l’empenta radical que representaren les revolucions de 1835 i 1836 a tot Espanya. Fou relativament excepcional la consolidació d’un nucli important gràcies a l’habilitat del tortosí Ramon Cabrera, el qual des de les seves bases del Maestrat i Baix Aragó, pogué practicar incursions prou allunyades per les zones més desenvolupades del litoral valencià. En el moment de major apogeu, el 1838, arribà a reunir sota les seves ordres més de 15.000 homes. A la Catalunya del nord-oest fou molt difícil transformar les partides en un exèrcit disciplinat. Les divisions internes feren difícil mantenir uns 10.000 homes sobre un terreny molt castigat i de pocs recursos. Tampoc no s’aconseguí quan el compte d’Espanya, cap de les tropes carlines del Principat en 1838-1839, intensificà conjunturalment un cert terrorisme col•lectiu, a la recerca del botí i de la dissuasió de l’enemic.

Amb tot, el carlisme català es beneficià d’un estès caldo de cultiu, que lligava una certa inestabilitat social amb una proclivitat a mantenir la lluita de guerrilles. Així, la guerra dels Matiners, entre 1846 i 1849, prolongà una agitació no interrompuda mai del tot, capaç d’aplegar aleshores motius de protesta força heterogenis contra el liberalisme oligàrquic dels moderats. En canvi, la tercera guerra, desenvolupada de manera discontínua entre els anys 1872 i 1876, estigué marcada per l’intent carlí d’oferir-se com a gran plataforma d’ordre davant del perill revolucionari desfermat al setembre de 1868. Ara el carlisme es reformulava acomodant-se als canvis dels temps –les desamortitzacions foren acceptades implícitament pel pretendent Carles VII- i amb algunes propostes foralistes que, en realitat, s’oferien com a suport a les oligarquies ultres i el confessionalisme intransigent que reclamaven. Aquesta fórmula tingué atractiu per a alguns sectors de la burgesia, però no fou acceptada majoritàriament ni de bon tros. La inestabilitat durant la Primera República va permetre a Catalunya una extensió major del domini carlí mentre que la situació era més irregular al País Valencià. Passada la cojuntura revolucionària i implantada la restauració alfonsina, la lluita acabà desfent-se. Això obrí el pas a una llarga sèrie de divisions internes que caracteritzà els primers temps del carlisme sota l’època d’integració burgesa iniciada pel sistema canovista. No fou sinó molt més tard, a partir de 1890, que el carlisme aconseguí recompondre una important base associativa i política que havia d’atorgar, per primera vegada, una dimensió de masses a una política de dretes, cada cop més convencionalment burgesa.

L’antiliberalisme carlí era sobretot de tipus polític. Segons això cap poder sobirà no podia reestructurar l’ordre social vigent. Això fa difícil entendre el moviment com una protesta antiburgesa. Les elits carlines exerciren a tot arreu un paper decisiu, sense oblidar els transvassament periòdic entre conservadors i carlins. D’altra banda, en la mesura que el carlisme cristal•litzà durant anys com a fenomen bèl•lic, era capaç d’engegar una dinàmica pròpia –amb la mitologia corresponent- que feia de vegades de la lluita armada una forma prioritària d’intervenció política, no tant sols per a gent desarrelada, sinó per a certes elits que aspiraven a obtenir recompenses i reconeixement social. En èpoques de crisi econòmica tot això es podia traduir en una base social àmplia.

Com valorar aquest atractiu mobilitzador i popular? Aquest fenomen sempre fou molt localitzat i, d’altra banda, impossible d’ampliar de manera significativa. Mentre que les conspiracions dels notables ultres es donaren una mica a tot arreu, només van trobar prou capacitat mobilitzadora a llocs concrets. Per tant cal defugir les explicacions generalitzadores que marginen aquest fet clau. En realitat, tot i la seva dimensió de masses, el moviment carlí ofereix una problemàtica especial, en la mesura que fou incapaç de funcionar en el terreny de la defensa política d’interessos o reivindicacions socials concretes. La mobilització popular carlina quedava supeditada al triomf d’un fonamentalisme legitimista i confessional. La mitologia i la pràctica militar –en nom del rei legítim i la religió, però sovint lligades a l’aurèola d’alguns caps militars- ocupaven el lloc deixat per l’absència d’un discurs de drets o d’interessos col•lectius. Les raons de la credibilitat d’aquesta retòrica sense compromisos socials s’hauran de buscar en l’anàlisi de societats afectades de manera peculiar per la dinàmica del capitalisme. Les pràctiques socioeconòmiques d’unes elits enormement conservadores els podien atorgar una eficaç capacitat mobilitzadora, especialment si durant períodes més o menys llargs estaven en condicions d’oferir algunes compensacions tangibles a alguns desafortunats. Aquest podia ser el cas de les societats agràries, on la despossessió no implicava sempre la proletarització. Però l’arrelament social del carlisme no podia oferir massa en el terreny doctrinal i això en limitava les perspectives de futur: no fou un autoritarisme amb credibilitat social i, per tant, en condicions de donar una certa estabilitat a societats de classes, com podia ser el cas de Napoleó III a França o Bismarck a Alemanya. La figura del rei tot sol abocava a un horitzó imprevisible i desafiava valors massa arrelats perquè fos un instrument viable del domini burgès.”