El carlisme. Per Jesús Millán

Millán, Jesús. “El carlisme”. Dins: Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997. Vol. 6. p. 261-263.

Entre el Trienni Liberal del 1820 al 1823 i la revolta contra la Segona República Espanyola el 1936, es desenvolupà, amb una intensitat oscil•lant, un moviment políticament antiliberal, que unia una retòrica tradicionalista i intransigent amb un grau innegable de mobilització popular. Després del País Basc i Navarra, foren Catalunya i el País Valencià –juntament amb zones del Baix Aragó- els territoris on aquest fenomen tingué més importància.

Aquesta escissió profunda d’unes societats evolucionades des del punt de vista social i econòmic ha marcat la trajectòria del període. En conjuntures repetides, el futur semblava disputar-se entre un liberalisme que sovint abocava a la revolució social i una alternativa autoritària i idealitzadora del passat que, malgrat conservar no pocs trets que podien semblar extemporànis, prou vegades s’oferia com a l’únic remei per a restablir un ordre sempre qüestionat. És temptador atribuir a aquestes posicions un rerefons social basat en un cert dualisme, segons el qual els carlins haurien estat l’expressió d’un món aliè o escassament afectat per una dinàmica capitalista que suposadament haurien rebutjat per complet. Això, però, topa amb el fet de la composició complexa del moviment, que arreplegava el suport de sectors ben polaritzats de la societat i que no es radien al món rural. El suport, parcial però important, que tingué s’ha d’entendre en el context d’aquesta dinàmica global que mantenia i que, fins a cert punt, n’alimentava els reviscolaments periòdics.

És característic del moviment carlí que, d’una banda no es limités a cercles de persió o propaganda, sinó que adoptés una prolongada tradició violenta. D’altra banda, aquesta específica mobilització violenta, a diferència d’altres casos europeus, no fou un episodi definitivament tancat en el primer terç del segle XIX, sinó que aconseguí de prolongar-se a certes zones i continuava sent una força encara significativa en les dècades inicials del segle XX, en què va contribuir a la formació d’una nova dreta a Catalunya (la Lliga) i al País Valencià (Dreta Regional Valenciana).

La llarga inclinació a la violència va caracteritzar el carlisme d’una manera específica dins de l’aspectre de moviments polítics. L’antiliberalisme mostrà la seva capacitat per engegar un moviment armat d’una certa entitat ja des del Trienni Liberal. De tota manera l’adopció de mesures enèrgiques per part del liberalisme més radicalitzat fou prou eficaç, i finalment, l’absolutisme era un perill liquidat quan, el 1823, les tropes franceses dels cent Mil Fills de Sant Lluís envaïren Espanya. No està ben justificat, doncs, exagerar l’abast social del carlisme o suposar que hi havia una indiferència massiva respecte a la sort del sistema liberal: en realitat era l’absolutisme que suscitava una forta mobilització en la seva contra. Aquest estat de coses es va comprovar una i altra vegada. El retorn a l’absolutisme de 1823 no feu més que refermar els ultres en la necessitat d’un antiliberalisme militant, atès que tota transacció es percebia com el preludi inevitable d’una revolució impossible d’aturar. Això convertia aquest tradicionalisme en un oponent decidit de qualsevol política moderada i, alhora, en un projecte extremista disposat a esperar el seu torn per a oferir-se com a recer segur contra la subversió. Aquest plantejament podia oferir avantatges alternatius als seguidors del carlisme: eren capaços d’aprofitar-se de la benevolença de bona part dels liberals moderats i, d’altra banda, la por de la revolució nodria els seus rengles en períodes de radicalisme amenaçant.

Això afavorí una situació sorprenent en la guerra dels Malcontents, el 1827: oligarquies absolutistes arribaren a mobilitzar gairebé 30.000 homes contra el govern del mateix rei absolut Ferran VII. Poc més tard la insatisfacció absolutista trobà suport en la querella successòria, en la mesura que el germà del rei, Carles, cap del bàndol intransigent, es veié privat dels seus drets a la corona, arran dels canvis que afavorien la filla de Ferran VII, la futura Isabel II.

La primera guerra Carlina (1833-1840) fou en realitat la continuació d’agitacions prèvies a la mort de Ferran VII. La iniciaren dirigents llargament compromesos amb l’absolutisme i capaços d’engegar una mobilització allà on tenien influència. Tota una colla de figures més o menys militaritzades, avesades a la guerrilla, constituïen el nervi del moviment carlí, sovint a la recerca d’una promoció que ni la crisi de l’Estat ni l’hegemonia dels reformistes i liberals havien fet possible. Sobre el rerefons d’una notable precarietat de moltes capes baixes del camp i de l’artesanat urbà, el favor mal dissimulat d’eclesiàstics i notables residents a les ciutats fornia els mitjans que posaven en marxa l’aixecament. Amb tot, tant a Catalunya com al País Valencià aquestes elits no disposaven d’una xarxa institucional comparable a la de les diputacions basques. La consolidació de les partides carlines fou difícil, puntejada de nombrosos fracassos i, en tot cas només aconseguí després de l’empenta radical que representaren les revolucions de 1835 i 1836 a tot Espanya. Fou relativament excepcional la consolidació d’un nucli important gràcies a l’habilitat del tortosí Ramon Cabrera, el qual des de les seves bases del Maestrat i Baix Aragó, pogué practicar incursions prou allunyades per les zones més desenvolupades del litoral valencià. En el moment de major apogeu, el 1838, arribà a reunir sota les seves ordres més de 15.000 homes. A la Catalunya del nord-oest fou molt difícil transformar les partides en un exèrcit disciplinat. Les divisions internes feren difícil mantenir uns 10.000 homes sobre un terreny molt castigat i de pocs recursos. Tampoc no s’aconseguí quan el compte d’Espanya, cap de les tropes carlines del Principat en 1838-1839, intensificà conjunturalment un cert terrorisme col•lectiu, a la recerca del botí i de la dissuasió de l’enemic.

Amb tot, el carlisme català es beneficià d’un estès caldo de cultiu, que lligava una certa inestabilitat social amb una proclivitat a mantenir la lluita de guerrilles. Així, la guerra dels Matiners, entre 1846 i 1849, prolongà una agitació no interrompuda mai del tot, capaç d’aplegar aleshores motius de protesta força heterogenis contra el liberalisme oligàrquic dels moderats. En canvi, la tercera guerra, desenvolupada de manera discontínua entre els anys 1872 i 1876, estigué marcada per l’intent carlí d’oferir-se com a gran plataforma d’ordre davant del perill revolucionari desfermat al setembre de 1868. Ara el carlisme es reformulava acomodant-se als canvis dels temps –les desamortitzacions foren acceptades implícitament pel pretendent Carles VII- i amb algunes propostes foralistes que, en realitat, s’oferien com a suport a les oligarquies ultres i el confessionalisme intransigent que reclamaven. Aquesta fórmula tingué atractiu per a alguns sectors de la burgesia, però no fou acceptada majoritàriament ni de bon tros. La inestabilitat durant la Primera República va permetre a Catalunya una extensió major del domini carlí mentre que la situació era més irregular al País Valencià. Passada la cojuntura revolucionària i implantada la restauració alfonsina, la lluita acabà desfent-se. Això obrí el pas a una llarga sèrie de divisions internes que caracteritzà els primers temps del carlisme sota l’època d’integració burgesa iniciada pel sistema canovista. No fou sinó molt més tard, a partir de 1890, que el carlisme aconseguí recompondre una important base associativa i política que havia d’atorgar, per primera vegada, una dimensió de masses a una política de dretes, cada cop més convencionalment burgesa.

L’antiliberalisme carlí era sobretot de tipus polític. Segons això cap poder sobirà no podia reestructurar l’ordre social vigent. Això fa difícil entendre el moviment com una protesta antiburgesa. Les elits carlines exerciren a tot arreu un paper decisiu, sense oblidar els transvassament periòdic entre conservadors i carlins. D’altra banda, en la mesura que el carlisme cristal•litzà durant anys com a fenomen bèl•lic, era capaç d’engegar una dinàmica pròpia –amb la mitologia corresponent- que feia de vegades de la lluita armada una forma prioritària d’intervenció política, no tant sols per a gent desarrelada, sinó per a certes elits que aspiraven a obtenir recompenses i reconeixement social. En èpoques de crisi econòmica tot això es podia traduir en una base social àmplia.

Com valorar aquest atractiu mobilitzador i popular? Aquest fenomen sempre fou molt localitzat i, d’altra banda, impossible d’ampliar de manera significativa. Mentre que les conspiracions dels notables ultres es donaren una mica a tot arreu, només van trobar prou capacitat mobilitzadora a llocs concrets. Per tant cal defugir les explicacions generalitzadores que marginen aquest fet clau. En realitat, tot i la seva dimensió de masses, el moviment carlí ofereix una problemàtica especial, en la mesura que fou incapaç de funcionar en el terreny de la defensa política d’interessos o reivindicacions socials concretes. La mobilització popular carlina quedava supeditada al triomf d’un fonamentalisme legitimista i confessional. La mitologia i la pràctica militar –en nom del rei legítim i la religió, però sovint lligades a l’aurèola d’alguns caps militars- ocupaven el lloc deixat per l’absència d’un discurs de drets o d’interessos col•lectius. Les raons de la credibilitat d’aquesta retòrica sense compromisos socials s’hauran de buscar en l’anàlisi de societats afectades de manera peculiar per la dinàmica del capitalisme. Les pràctiques socioeconòmiques d’unes elits enormement conservadores els podien atorgar una eficaç capacitat mobilitzadora, especialment si durant períodes més o menys llargs estaven en condicions d’oferir algunes compensacions tangibles a alguns desafortunats. Aquest podia ser el cas de les societats agràries, on la despossessió no implicava sempre la proletarització. Però l’arrelament social del carlisme no podia oferir massa en el terreny doctrinal i això en limitava les perspectives de futur: no fou un autoritarisme amb credibilitat social i, per tant, en condicions de donar una certa estabilitat a societats de classes, com podia ser el cas de Napoleó III a França o Bismarck a Alemanya. La figura del rei tot sol abocava a un horitzó imprevisible i desafiava valors massa arrelats perquè fos un instrument viable del domini burgès.”