La Cerdanya i les guerres carlistes

Font: Bosom i Isern, Sebastià. La defensa de la Vila de Puigcerdà enfront als atacs carlistes: texts. Puigcerdà: IEC, 1987

Puigcerdà, des de que fou fundada l’any 1177 pel rei Alfons d’Aragó, va esdevenir una plaça forta importantíssima en el Pirineu, com ho havia estat abans, des de la prehistòria, la fortalesa de Llívia.

A la fi del segle següent, des de Puigcerdà i la Cerdanya, els Cadells imposarien el seu nom al bàndol anticlerical que durant cinc segles va mantenir una guerra civil endèmica.

En temps de la Revolució Francesa, els cerdans hagueren d’obrar amb molta cautela perquè els francesos s’hi aferraren bé fins que el general Lacy l’any 1811 ho netejà tot i baixà fins a Merens a l’Arieja.

Durant la primera guerra carlista (1833-1839), coneguda com la guerra dels Set Anys, les guarnicions de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà bastaren per evitar la caiguda d’aquestes dues places, encara que la segona sofrí el primer setge durant onze dies del novembre de 1837.

L’aristocràcia rural de la Cerdanya i de l’Urgellet, però, simpatitzaven i col·laborava clandestinament amb els carlins que dominaven les muntanyes immediates i va col·laborar-hi molt més en els intents posteriors, sobretot, per raó de parentesc i l’estima que tenien els Ponts, propietaris de la Torre de Das, amb els Plandolit, el llinatge més poderós de les Valls d’Andorra, afincats a la Seu d’Urgell.

Els dirigents del carlisme català i el pretendent, per l’experiència d’aquella guerra dels set anys, s’adonaren molt bé que si no es posseïen les places de Puigcerdà i la Seu d’Urgell, era inútil fer-se il·lusió respecte cap victòria important. Ara bé, l’Estat Major governamental, que ja ho sabia perfectament, acabà de refermar-se en la creença i s’assegurà per sempre més de la fidelitat de la guarnició d’una i altra. 

El següent dels atacs  dels carlins a Puigcerdà es va produir durant la Setmana Santa del 1873, en el marc de la segona guerra carlista i quan feia un mes que s’havia proclamat la República. Tot el Dijous i Divendres Sant es batallà aferrissadament i no cessaren els intents d’assalt dels carlins, enfilant-se per les parets de les feixes de sota les muralles i per les poques bretxes que arribaren a obrir-hi. Assoliren ficar-se a més d’un carrer, però no pogueren avançar perquè queien aclivellats per les bales dels defensors que disparaven des de totes les finestres, teulades i espitlleres.  Les dones tiraven aigua bullent pel damunt. Els crits i insults es barrejaven amb els planys dels ferits i moribunds.

A Puigcerdà hi havia una guarnició de 300 a 400 soldats, però voluntaris ho eren quasi tots els homes i joves, que si no tenien arma s’hi feien a cops de roc i a ganivetades. Els carlins que participaven al combat no arribaven a un miler ni de bon tros i els intents els feien per companyies que havien de rellevar-se sovint a causa de les nombroses pèrdues.

Els carlins esperaven reforços que no arribaren a temps i es trobaren que els francesos no els deixaren cloure el setge ni atacar pel cantó de la frontera, que és per on hauria estat més fàcil l’accés a la Vila.

El Divendres Sant un enllaç de Savalls arribà amb la notícia que s’estava acostant per la collada de Toses la columna del General Cabrinetty, molt més poderosa, ben equipada i armada que la tropa de Savalls. Aquest optà per aixecar el setge i replegar-se cap al Lluçanès, on el juliol següent, a la batalla d’Alpens, moriria el general Cabrinetty.

Va deixar-se Puigcerdà per més endavant, mentrestant els nebots del general Tristany assoliren victòries més sonades pel Solsonès i Pla de Bages i ocuparen la Seu d’Urgell l’endemà de la Mare de Déu d’agost.

Des de la Seu, de seguida es disposaren a intentar la captura de la Vila de Puigcerdà; però, es trobaren que aleshores hi havia de Capità General de Catalunya Arsenio Martínez Campos amb un exèrcit deu vegades superior al dels carlins catalans i amb uns recursos que li permetien una política de generositat i suborn en les files enemigues que ja va donar un excel·lent resultat a la Garrotxa, on van desallotjar fàcilment els carlins d’Olot.

Altrament, a Puigcerdà s’havien apedaçat i reforçat les muralles. S’havia dut artilleria i s’hi havia creat una petita columna volant de voluntaris que capitanejava en Joan Puigbó, que era el paisà que més coratjós, hàbil i temerari s’havia mostrat en l’acarnissada lluita de 1873.

El darrer dels atacs a la Vila es va produir el 20 d’agost del 1874 i el setge i les escaramusses van durar fins el 3 de setembre. Tampoc aquesta vegada les forces carlines van entrar a Puigcerdà. La guerra a Catalunya va finalitzar el novembre de l’any següent i el febrer de 1876 el pretendent va sortir d’Espanya.

Les guerres i les victòries aconseguides deixaren Puigcerdà en una situació de reconeixença general per part de tot l’estat i, particularment de Catalunya i Barcelona, tot assolint un estatus important que, acompanyat d’una bella geografia, provocaren que al final de la guerra s’endegués una nova activitat econòmica que, amb els anys hauria de convertir-se en una de les fonts de riquesa més notables, el turisme.