Carlisme. Entrada del Diccionari d'Història de Catalunya.

CANAL I MORELL, Jordi. “El carlisme”. Dins: Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992. p. 194-195.

“Carlisme, moviment sòcio-polític de signe antiliberal i antirevolucionari sorgit a Espanya a les darreries de l’antic règim, i que perviu, avui dia, residualment.

Les denominacions carlista o carlí, que aparegueren en els anys de la Dècada Ominosa (1823-1833), feien referència a l’infant Carles Maria Isidre de Borbó –el qui seria el pretendent Carles V dels carlistes-, i designava la forma evolucionada d’un corrent preexistent, el reialisme. La qüestió dinàstica –és a dir, la successió de Ferran VII, que va enfrontar als partidaris de la seva filla Isabel i del seu germà, amb tot el que aquests representaven- no explica per ella mateixa al carlisme, malgrat que esdevingué, sobretot simbòlicament i emblemàtica, un element destacat del moviment, igualment com ho foren tots i cadascun dels pretendents, des de Carles V a Carles VII i de Jaume III a Carles Hug. La causa carlista implicava la lluita contra el liberalisme i tot allò que significava, tant en l’àmbit abstracte com en les aplicacions concretes, i en el manteniment de la tradició. Déu, la pàtria i el rei, amb l’afegitó dels furs a la trilogia, n’eren els punts principals de les proclames. Sobre ells es va alçar la ideologia del carlisme, que experimentà lleugeres variacions segons les circumstàncies i l’evolució de la societat, alhora que contenia graus d’inconcreció que la feien flexible i maleable per part dels grups que s’hi adheriren.

Hi van coexistir, tant si analitzem el carlisme en una etapa concreta com al llarg de la seva història, opcions ideològiques àmplies, segons l’època i el moment, sovint unides davant d’altres opcions, com també sectors socials diferents. La història del carlisme és la d’un moviment elàstic, amalgamat a vegades, i en altres simplement de nucli o marginal. És també la d’un moviment que es caracteritza per l’heterogeneïtat de la seva base social. Pagesos i artesans van ser els dos nuclis principals que conformaven el carlisme, al costat dels quals trobem, bàsicament, clergues, estudiants, botiguers advocats i propietaris, l’element directriu, això no obstant, es nodrí sempre de les persones pertanyents als grups socials benestants. El pas, a les darreries del segle XIX, d’una situació d’alternativa global una de secundària, tot i comportar una considerable pèrdua d’efectius, va mantenir l’anterior composició heterogènia, si bé més decantada que fins aleshores cap als sectors acomodats.

El País Basc i Navarra, Catalunya i el País Valencià foren les zones on el carlisme assolí una major implantació. Les adhesions com també l’ideari, van variar amb el temps. La capacitat de supervivència del carlisme s’ha de pesar en relació amb l’adaptabilitat malgrat que en ocasions mínima, i en la seva base popular, que no posseïen altres moviments europeus semblants o les opcions de dreta a Espanya fins ben entrat el segle XX. Aquesta llarga durada, malgrat els canvis polítics, econòmics i socials, converteix el carlisme en un objecte complex –fins i tot alguns historiadors suggereixen que seria millor parlar de carlismes- que, al costat d’elements de continuïtat en presenta uns altres que constitueixen innovacions o reformulacions, en estreta interdependència amb l’evolució de les altres cultures polítiques i opcions socials. És en el marc de les transformacions que a diferents nivells es produïen a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX on s’ha de situar la resistència i la lluita de reialistes i malcontents i, amb posterioritat, dels carlins.

L’etapa 1833-1876, que inclou les tres guerres carlistes, és la de major incidència i importància del moviment. La Primera Guerra carlina, també anomenada guerra dels Set Anys (1833-1840), com també la Tercera Guerra (1872-1876), tingueren lloc en moments molt crítics –després de la mort de Ferran VII i a l’inici de la regència de Maria Cristina-, la seva vídua, i durant el Sexenni Democràtic, respectivament- i poden ser considerades veritables guerres civils, en especial pel que fa a la meitat nord peninsular. La Segona Guerra carlista o la guerra dels Matiners (1846-1849) només va tenir incidència a Catalunya i, per l’evident diferència respecte als altres dos conflictes del vuit-cents, un bon nombre d’autors no la comptabilitzen i redueixen el nombre de guerres carlistes a dues. Entre aquest moment i els anys setanta es produïren encara alguns intents insurreccionals: el frustrat desembarcament de Sant Carles de la Ràpita (1860) i els alçaments de 1869 i 1870. La fi de la Tercera Guerra carlina fou també la del carlisme bèl•lic, malgrat l’assaig d’alçament de Badalona el 1900 i la Guerra civil de 1936-1939, que alguns carlins afectes al nou règim que en derivà, intentaren de convertir en la seva “quarta guerra”.

Durant la Restauració el carlisme va passar de ser una alternativa social al sistema, en el seu conjunt a haver de competir per tal de fer-se un espai en el seu interior. Aquesta circumstància va comportar tot un seguit de canvis i reformulacions que van afectar més les formes que no pas al fons. En la Segona República va viure una etapa de recuperació er la via de l’amalgama contrarevolucionària, però sense la intensitat del segle anterior. Aquesta etapa acabà conduint-lo a participar en el bàndol insurrecte de la Guerra civil. El 1939 el carlisme es va trobar davant la paradoxa de formar part dels vencedors, però alhora no ser reconegut legalment en el nou règim. Això provocà conflictes i l’aparició de diverses faccions i tendències, cada volta més irreconciliables. No fou fins als anys seixanta que el moviment es tronà a reviscolar, en aquesta ocasió amb el suport d’una nova generació de carlins que desitjaven marcar diferències respecte al franquisme. Progressivament, sota el liderat de Carles Hug de Borbó-Parma, convertiren el partit en socialista, la qual cosa els va enfrontar amb els sectors dretans. L’aventura carleshuguista finí entre els anys 1979 i 1981. De les darreries dels anys 80 ençà, alguns nuclis carlistes, que havien estat fidels als postulats tradicionals, intenten, amb ben poc èxit, de redreçar un partir, que anomenen, de bell nou, Comunió Tradicionalista Carlista.”